Summit-Fiction, «Cimera-Ficció». Aquest cop, tant el títol com les línies de fòsfor verd enviades des d’El barco del arroz són molt poc neutrals. I, com queda clar en aquests minuts de ràbia sonora, no estem parlant de làsers lluents i planetes llunyans, sinó d’unes flames que ens estan cremant la casa enmig d’una paràlisi tan cínica com inacceptable i, en darrer terme, destructora.

La veu principal d’aquesta coral indignada és inconfusible. Idolatrada per uns, odiada per altres, el seu missatge i la seva posada en escena van calar fins al punt de mobilitzar seriosament molta més gent de la que ningú no hauria esperat quan va començar a fer campana de les classes dels divendres. La bola rodolava, es feia cada cop més gran, els mitjans l’amplificaven, desenes de milers de persones s’hi muntaven; semblava imparable. I, oh calamitat, de cop i volta va xocar contra una paret vírica que ho va truncar tot.

Aquests sons venen de poc abans de la violenta frenada. I, entre els crits i l’entusiasme, l’oïda fina potser captarà matisos misteriosament premonitoris. Ara, aquesta bola sembla que està tornant a arrencar (una mica treballosament) en resposta a noves produccions del pervers gènere de la cimera-ficció. Els actors són els mateixos; els guions, com en una sèrie dolenta, no són més que un refregit de temporades passades amb alguns diàlegs lleument maquillats. I, per a vergonya planetària, les mentides contra les quals es clamava en aquesta protesta massiva continuen viatjant amb absolut desvergonyiment tant en el temps com en l’espai. La farsa continua; veurem fins quan.